Publicacions d'Amics del País
Ciència i empresa: un binomi que hauria de funcionar simbiòticament
- Antoni Garrell Guiu
- Articles
- Data: 27/02/2006
- 23902 lectures
Reflexió sobre la importància del treball conjunt entre empreses, universitats i centres de recerca en la potenciació de l'R+D+i, fent especial èmfasi en que l'empresa assoleixi una cultura i consciència científica més significativa i a les universitats es vagi forjant aquest esperit emprenedor i capacitat d'assumpció de riscs que demanda la Societat del Coneixement.
El passat 24 de febrer els mitjans de comunicació informaven de la presentació de l'informe “La contribución de las universidades españolas al desarrollo” elaborat per la Fundación Conocimiento y Desarrollo, en el que s’alerta del relatiu esgotament de la capacitat del sistema universitari per contribuir al desenvolupament econòmic i a les necessitats del sistema productiu.
La lectura de la notícia no ens hauria de deixar indiferents ja que en la Societat del Coneixement el rol de les universitats i el centres de recerca és cabdal per evolucionar cap a l’economia del coneixement. En aquest línia no es pot oblidar que les universitats espanyoles amb uns 51.000 investigadors, equivalents a jornada complerta, desenvolupen gairebé un terç del total d’R+D de l’Estat. Essent determinant el pes dels investigadors universitaris espanyols, en un Estat on la despesa –caldria dir inversió- en R+D+i respecte el PIB és sols d'un 1,05%, cal entendre que hauria d’ésser inadmissible que, tal com indica l’informe, menys del 3% de les empreses considerin la Universitat com a font d’innovació, o que dos terceres parts del total no tinguin cap tipus de relació amb la Universitat, i que un terç de les mateixes opinin que la Universitat no és motor de desenvolupament econòmic, encara que el 84% considerin que hauria de ser-ho. Aquesta realitat esdevé mes punyent a Catalunya ja que la capacitat d’innovació i recerca de moltes empreses catalanes és molt baixa arrel de que el 85% de les mateixes tenen menys de 5 treballadors segons indicà el IN3 de la Universitat Oberta de Catalunya. Aquest insuportable divorci entre Universitat i empresa va més enllà de les seves interrelacions; la qualitat dels professionals universitaris és contrastada, tal com explicava el Cercle per al Coneixement al indicar que el 60% dels articles publicats en les revistes científiques de qualitat provenen de científics i tecnòlegs espanyols, però la seva conversió en instruments generadors de PIB és baixa ja que, tal i com queda reflectit a l’any 2001, sols el 29% de les Universitats presentaren sol•licitud de patents europees i que el nombre de propostes fóren solament 47, un escàs 7% del total efectuat des de l’Estat espanyol. La realitat evidencia que la Universitat i l’empresa no parlem un llenguatge comú. La recerca requereix temps, constància i paciència, i la empresa uns terminis indefugibles i uns pressupostos que requereixen l’equilibri entre la rendibilitat a curt i la competitivitat a llarg. A l’empresa manca cultura científica i a la universitat esperit emprenedor i capacitat d’assumpció de riscs. Encara que insuficient, si que és engrescador el creixement d'empreses creades com a resultat de l’activitat de recerca, que va creixent any rera any; si el 2001 es crearen 19 spin-off, al 2001 foren 51 i 65 al 2002, un nombre petit per la qualitat dels investigadors però que fixa una clara i esperançadora tendència. Cal constatar però que malgrat la manca de cooperació, les empreses van assumint els desafiaments derivats de la recerca. L’informe COTEC 2005, atorga a les empreses el 56% del creixement total de la despesa en R+D al 2004, també indica que s’incrementà en un 22% el nombre d'empreses que la desenvolupa, i que el seu nombre d'investigadors augmenta en un 16%, situant-se per sobre de 32.000 persones. Unes xifres que no poden amagar que el percentatge executat per les empreses espanyoles és sols del 52% del total, mentre que països com Alemanya arriba al 70%, o França al 62%. Tots aquests fets requereixen de polítiques especifiques encaminades a estimular que els resultats de la recerca permetin creixement significatius del PIB, i l’acceleració del procés cap a l’economia del coneixement, unes polítiques que no poden oblidar fomentar que la recerca formi part de les estratègies empresarials. Pot ser el moment per recordar que, en altres indrets, la creació d’agències intersectorials per facilitar el seguiment i la patentabilitat dels resultats de la recerca, tot posant-les a disposició del teixit productiu, ha esdevingut un element cabdal al solucionar les problemàtiques legals, preservar la propietat i facilitar la interrelació i el diàleg recerca-empresa. Tot i que l’economia creix a un ritme important i les taxes d’ocupació són bones, l'economia encara es recolza significativament en la construcció i el consum intern. Ara que hi ha cada cop més consciència de la importància de convertir el coneixement en progrés econòmic i social, com es constata en en el fet de que les inversions en R+D a l’Estat no han deixat de créixer en els últims 10 anys, i que l’actual executiu presidit per Rodríguez Zapatero està complint el seu compromís electoral d’incrementar un 25% anual durant la legislatura el pressupost en R+D, assumint l’objectiu de situar al 2010 la despesa en R+D+i en el 2% del PIB, cal reclamar que les polítiques es plantegin a llarg termini i no siguin modificades en funció de les legislatures quatrienals o dels canvis de govern derivats de les mateixes, i a la vegada que les iniciatives defugissin d’actuacions partidistes o dels rèdits electorals, essent contemplades com a polítiques d’Estats, Polítiques amb ‘P’ majúscula, és a dir aquelles més arrelades en la voluntat de construir un país per les properes generacions que les de garantir la subsistència de les actuals. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per al Coneixement Febrer 2006