Publicacions d'Amics del País

El sistema de salut i la meva salut

La creixent demanda de serveis sanitaris degut a l’augment de l’esperança de vida, juntament amb l’aparició de les TIC, que permeten la creació d’iniciatives com Forum Clínic i PatientsLikeMe, que estan creant el nou paradigme del sistema de salut, hem de crear noves estratègies enfocades a l’usuari per millorar l’eficiència en la prestació de serveis sanitaris.

Com deia Charles Dickens a l’inici de la seva obra Història de dues ciutats, “eren el millors moments i eren els pitjors moments”. També és així en el món de la salut. D’una banda, la ciència, la tecnologia, la farmacologia, la genètica i la biotecnologia en el curs dels darrers vint anys han fet donar un fonamental salt qualitatiu a la forma en què es diagnostiquen i es tracten les malalties. D’altra banda, les despeses corrents i les inversions en serveis sanitaris han augmentat entorn d’un 45% en els darrers 10 anys a Catalunya, i el nivell dels professionals de la salut és, sense cap dubte, molt alt i sovint excel•lent. Les enquestes de qualitat ho indiquen, fins i tot a escala internacional. Un reportatge de la revista Newsweek (23/08/2010) sobre els millors països del món, situava Espanya al lloc 21 en classificació general i al lloc 4 pel que fa al sistema de salut.

Dit això, ens trobem en un atzucac. La pressió assistencial deguda a l’augment de les expectatives de vida –i, conseqüentment, degut a l’augment de malalties cròniques–, les exigències d’una societat cada cop més conscient dels seus drets i la rapidesa en què la tecnologia s’incorpora a la pràctica clínica, entre d’altres, estan creant tensions importants als diferents nivells del sistema de salut. A més, a rel de la crisi econòmica, s’estan portant a terme reduccions importants en els pressupostos de les organitzacions de la salut. Però, sobretot, és el mateix model el que s’està desdibuixant, i això crea incertesa i sensació de no saber cap a on anem, especialment quan ens adonem que el que hem anomenat “estat del benestar” està naufragant. Com podem parlar d’estat del benestar amb un 20% d’aturats? I com podem garantir l’educació a tots nivells i el sistema de salut per a tothom si els pressupostos públics es van aprimant com a conseqüència d’una menor activitat econòmica i, per tant, de menys ingressos per impostos? Les dificultats per implementar la Llei de la dependència en són una mostra.

Malauradament hi ha més preguntes que respostes. Però potser és que estem entrant en un nou paradigma. François Jullien a Les transformations silencieuses (Jullien, 2009, pàg. 44) diu: “Hi ha tantes modificacions que es produeixen davant nostre, d’una forma tan continuada, que no les percebem prou. Però de cop i volta en constatem el resultat, que ens dóna de ple a la cara”. Així, doncs, aquest nou paradigma del sistema de salut ens donarà de ple a la cara si no actuem de pressa. De fet, la transformació silenciosa que vivim té a veure més amb la societat que amb els sistemes de salut en si mateixos. Fins avui, els governs i les administracions, amb molta diligència, han tingut cura del que en podríem dir l’oferta sanitària: incrementar el nombre de professionals i de serveis, invertir en nous equipaments, incorporar noves tecnologies mèdiques, etc. Segurament això no podrà seguir així. Les restriccions pressupostàries tindran un gran impacte en aquest sector en el decurs dels propers anys.

Però la societat està en un canvi constant. I la direcció del canvi ens indica que els ciutadans, que al mateix temps són els qui financien el sistema de salut, volen tenir millor control de la seva salut. Com també volen tenir control de les seves finances, del seu temps lliure, d’organitzar les seves vacances, de decidir la feina que volen fer i els estudis que calguin, de preparar la seva jubilació, etc. En definitiva, volen cada cop més tenir el control de les seves vides. Evidentment no vull dir que tothom estigui en aquesta línia però, donant un cop d’ull a l’ús que fan de les tecnologies i de les xarxes socials, ens adonem que estan passant coses que no es veuen a simple vista.

Segons les enquestes de l’INE, l’any 2009, el 66,3% de les llars amb almenys un membre de 16 a 74 anys disposava d'ordinador i el 51,3% de les llars (gairebé 7,9 milions d'habitatges) tenia connexió de banda ampla a Internet (ADSL, xarxa de cable, etc.), la qual cosa suposava un increment d’ aproximadament 1.135.000 llars respecte a l'any anterior. El nombre d'internautes ha crescut un 6,0% l'últim any i s'acosta als 21 milions de persones. Segons un estudi realitzat per Nielsen Online, companyia especialitzada en la mesura i anàlisi d'audiències a la xarxa, l'ús d'Internet des de dispositius mòbils ha augmentat un 30% a Espanya. En total, més de 4,7 milions d'internautes han accedit a continguts en xarxa des dels seus telèfons durant el primer trimestre del 2010. Seguint la tendència actual, en una dècada, a escala mundial, el nombre d'aparells que integraran connexions a la Xarxa arribarà als 22.000 milions, segons les previsions d'un estudi elaborat per IMS Search. El mateix informe indica que uns 1.100 milions de cotxes disposaran també d'aquesta tecnologia, igual que uns altres 2.500 milions de televisors i 6.000 milions de telèfons mòbils. En l'actualitat, es calcula que hi ha 5.000 milions de dispositius connectats a Internet.

Quin impacte poden tenir tots aquests canvis en el món de la salut?

Només cal donar una ullada al Fòrum Clínic, www.forumclinic.org, una lloable iniciativa de l’Hospital Clínic de Barcelona que permet a pacients poder informar-se de la seva malaltia, aprendre a gestionar la seva situació i compartir amb altres pacients amb pronòstics similars les seves experiències i consells. Del mes de setembre de 2009 al mateix mes de 2010 hi va haver 1.513.397 visites, un 68,60% més que l’any anterior, 1.142.166 usuaris en total, un 66,90% més respecte a l’any anterior. L’encapçala el Fòrum Depressió, amb 948.542 pàgines visitades, i el segueix el Fòrum Càncer de Mama amb 670.488 pàgines. Val a dir que els participants, a més d’Espanya, també són de Llatinoamèrica. Només a Barcelona hi ha hagut un augment de 135.641 visites en el període d’un any. Per tant, és impressionant el creixement d’usuaris tan sols en un any. Igualment, la Universitat dels Pacients (Fundació Laporte, Barcelona) www.universitatpacients.org és una experiència reeixida en què milers de pacients poden aprendre en diferents aules com viure amb les seves malalties.

Un dels models exemplars ha estat PatientsLikeMe (www.patientslikeme.com) que es gestiona des de Cambridge (USA), a prop de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT). Va ser una iniciativa de Stephen Heywood, un fuster a qui l‘any 1989 van diagnosticar esclerosi lateral amiotròfica, conjuntament amb el seu germà Jamie que tenia una formació al MIT d’enginyer mecànic i vocació en temes de salut. Després de sis anys de recerca sobre aquesta malaltia, el mes de març de l’any 2006 van començar una comunitat en línia per a pacients amb la mateixa malaltia. Malgrat que ell va morir just a finals del 2006, la iniciativa va continuar. Avui és un referent mundial, amb una base de dades de 40.000 pacients que voluntàriament comparteixen la seva informació.

El paradigma és que per tenir salut o per fer front a les malalties s’han de prendre decisions. I sobretot s’han de prendre a temps. Des de deixar de fumar, seguir una dieta, fer exercici físic, etc., fins a decidir si cal radioteràpia o una acció quirúrgica en el cas d’un càncer. I sabem per evidència empírica que la millor manera de combatre un càncer és un diagnòstic a temps. Però si parlem de decidir, ens calen dades, informació, experiència per emprendre les accions adequades. Gràcies a la digitalització de la informació, avui per avui tenim una quantitat enorme de dades que no sabem encara com utilitzar de forma adequada.

Un exemple senzill és el de les llibreries virtuals. Al comprar un seguit de llibres, a partir d’aquestes dades s’elabora un perfil de lector que permet recomanar altres llibres que poden ser de l’interès del lector. Aquest model pot ser d’utilitat en el món de la salut. L’inconvenient és que els algoritmes són molt més complicats. Però la informació existeix, dispersa, desordenada, en diferents indrets.

Un factor que segurament serà decisiu és la incorporació dels tests genètics en la gestió de la pròpia salut. No som al món de la ciència ficció. Només cal anar a 23andMe's (www.23andme.com) i per 429 dòlars es pot tenir informació sobre la probabilitat que es desenvolupin un seguit de malalties al llarg de la vida d’una persona en concret. Però per cent dòlars més s’obté també un arbre genealògic amb els factors hereditaris. Evidentment, això no significa que les malalties amb més probabilitats hagin d’aparèixer, però és un bon indicador per prevenir i adoptar conductes i hàbits adequats.

L’altra revolució és els apps (aplicacions) d’Apple. Tota una nova tecnologia que en aquest cas pot ser per a mòbil (iPhone ) o per a ordinador (iMac o iPad). Hi ha més de 100.00 apps que es poden baixar, alguns gratuïtament, d’altres per 3 o 5 euros. Hi podem trobar programes de control de l’embaràs, de com s’ha de seguir una dieta, com fer exercici, com entendre una malaltia, com actuar en cas de crisi, entre d’altres. Però el més important no és la informació que es dóna sinó la possibilitat de seguiment i control de les opcions. Si em vull aprimar he de seguir una pauta i l’apps m’indica on estic fallant. Elecció i control, o més ben dit, autocontrol, són les paraules clau.

La societat en xarxa que va anunciar el professor Manuel Castells (La societat xarxa, 1998) està creant noves eines que poden ser molt importants per a la salut. Essencialment, el fet de poder disposar d’informació, de coneixement, d’experiències que poden ajudar a decidir què fem amb la nostra salut. No obstant, tot plegat no està exempt de riscs. Però la nostra societat ha anant avançant confrontant-losi resolent contradiccions. El que sí es fa palès és que les futures estratègies del sistema de salut s’han de focalitzar més en la demanda, i això no és gens fàcil perquè les estructures dels serveis de salut són força rígides i sovint sotmeses a inèrcies i rutines que són difícils de canviar.

El gran repte de veritat que ha d’afrontar el sistema de salut és com tenir cura del cada cop més nombrós col•lectiu de persones amb malalties cròniques i persones amb dependència, sense oblidar les conseqüències de l’envelliment de la població. Segurament no podem permetre’ns el luxe de separar els serveis de salut dels serveis socials. No hi ha respostes fàcils. De fet, pocs sistemes de salut d’arreu del món han trobat la solució òptima. Als Estats Units s’estima que el 70% de la població tindrà alguna malaltia crònica al llarg de la seva vida. A casa nostra, en la darrera Enquesta de salut de 2006 del Departament de Salut, s’afirma que el 65,8% de la població de 15 anys i més pateix algun dels deu trastorns crònics més prevalents (el 59,6% dels homes i el 71,8% de les dones). Els indicats amb més freqüència són, per als dos sexes, les malalties dels ossos i de les articulacions (mal d’esquena, artrosi o reumatisme) i les malalties de l’aparell circulatori (mala circulació de la sang, hipertensió o varius).

De fet, les noves tecnologies ens estant donant l’oportunitat de canviar el que entenem per salut i el tractament o la gestió de la malaltia. De la passivitat i la resignació que durant milers d’anys han estat l’actitud de resposta davant de les malalties, ara entrem, després d’una fase cabdal de professionalització i d’avenços científics, en una altra fase on el ciutadà/pacient es converteix en el centre del sistema de salut i pren la seves responsabilitats, tant per mantenir la salut com per gestionar la malaltia. En podem dir “apoderament” del ciutadà, aquest és el nou paradigma.

Una important aportació de les noves tecnologies en la línia de l’apoderament el constitueixen la telemedicina i la teleassistència, que són el pont entre el domicili i els serveis de salut. Tenim, doncs, per una banda, els serveis de salut, les eines de gestió de la salut personal, i, per l’ altra, eines que ens permeten l’ atenció sense que importi el lloc a on estem físicament. Es crea així un sistema en què s’assoleix la continuïtat, tant per garantir l’estat de salut com per tractar la malaltia.

En definitiva, si el ciutadà vol gaudir de bona salut, cal que es programi hàbits saludables, es mantingui a l’aguait comprovant a temps si hi ha malalties en estadi inicial (com el càncer que va creixent per estadis) i, si escau, gestioni les malalties cròniques de forma adequada. Passem, per tant, del “sistema de salut” a la “meva salut”. És aquí on rau el canvi de paradigma. Les tecnologies de la Informació i de la comunicació (TIC) seran cada cop més un aliat molt potent per donar una resposta articulada a la demanda creixent de la població. De la gestió de l’oferta anem cap a la gestió de la demanda. Temps al temps.

X

Subscriu-te al butlletí

Tota l'actualitat d'Amics del País al teu correu. Subscriure-m'hi ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +